La veu i la identitat

Home, adult, agradable i segur de si mateix. Totes aquestes coses, i moltes més, les podem deduir (o induir) escoltant algú. Tot allò que diem i ens diuen arriba sempre embolicat per un so, per una veu que suposa un flux d’informació constant sobre qui som, com som i com estem. La relació entre la identitat i la veu (i viceversa) és íntima i profunda. Molt sovint, quan començo un procés de reeducació de la veu amb algú, una de les idees que suposa un fre és el convenciment de que intentar racionalitzar, controlar o manipular el “gest vocal” trenca aquesta relació, obtenint una veu falsa, antinatural i que en qualsevol cas, no es correspon a qui som. És una idea equivocada, evidentment. Aprenem a fer servir la nostra veu des de ben petits a partir de la imitació, i normalment arribem a l’edat adulta amb un bon domini de la nostra veu (parlada) sense saber com funciona, ni com la fem funcionar. Per això, davant de qualsevol crisi vocal (afonia, ronquera, engargollament…) reaccionem de forma intuïtiva, però la veu és absolutament contraintuïtiva i els esforços per compensar la nostra pèrdua vocal poden acabar agreujant el nostre problema. Així, en un procés reeducador de la veu, l’objectiu sempre serà redescobrir i dominar la nostra veu per fer-la servir com vulguem, però sense fer-nos mal. El més habitual en una reeducació vocal és aprendre a “deixar de fer” més que no pas a fer res de nou i sempre, sense excepció, és la persona qui decideix com ha de sonar.